Comunicacions

...... El efecto de presentar así la producción es que los trabajadores y empleados atribuyen al capital más importancia que a ellos mismos a la hora de producir algo, aunque sean ellos quienes producen el capital. El efecto es esta modestia. La humildad es una cualidad de los esclavos, de la mentalidad sumisa.

Vicente Romano: La formación de la mentalidad sumisa [el viejo topo, 2004].

...... Habida cuenta de que la teoría jurídica ya no puede depender del trabajo, debe descubrir la solución alternativa al problema de la unidad, la articulación y la legitimación del ordenamiento jurídico. una solución consiste en asumir.... la desaparición del trabajo productivo del orden social capitalista y por ende desarrollar una concepción posmoderna del derecho; posmoderna en la medida en que esta producción normativa se ve elevada a un ámbito de abstracción total, a una modalidad de simulacro, de tal forma que el sistema jurídico consiste en la interacción, la circulación e intercambio de signos equivalentes. El derecho posmoderno se presenta como una crítica de la valorización social del trabajo.... Una constitución posmoderna no debe atender a la producción sino a la circulación de normas y de derechos...”

Antonio Negri y Michael Hardt: “The labour of dyonissos” [akal, 2003] 

       El “modernisme”, forma de les relacions socials i laborals introduïdes a l’època  industrial clàssica, entre els anys ’20 i ’80 del segle XX, s’inspirava en el Dret del Treball.

      El “posmodernisme”, forma de les relacions socials i laborals (en allò que resta) que aspira a vigir a partir del anys ’90 del segle XX s’inspira en el Dret Industrial o Dret d’Empresa. L’Empresa per definició no admet la supeditació al Dret Laboral, en la mesura que “pertany a la gent que hi inverteix, no als seus treballadors ni als seus posseïdors ni a la localitat en què està situada” (Albert Dunlop). La “deslocalització” és una exigència d’aquest concepte que desvincula la producció de béns i serveis a un territori determinat. “Deslocalització” és el vector obligat del desplaçament del capital a contrades i territoris “desregulats” laboralment.

      La “modernitat” ha de ser contemplada com a expressió històrica, estètica i determinada de les estructures socioeconòmiques d’aquell capitalisme “regulat”, clàssic, corresponent al model fordista de producció. Però el nou moment del capitalisme internacional –“globalitzat”, com es diu freqüentment- assenyala “l’explosió tecnològica de l’Electrònica moderna i el seu paper de força impulsora del guany i de la innovació: el predomini de les corporacions transnacionals que releguen les operacions de manufactura als territoris d’Ultramar, on es troben salaris més baixos; i l’auge d´uns conglomerats de mass media que ostenten un poder sense precedents per damunt de camins i fronteres” (Fredric Jameson: “Post-modernism/the cultural logic of late capitalism”, Paidos, 1995).

     La present comunicació no farà una exposició ni tan sols elemental de les característiques del model fordià de producció. Els destinataris d’aquesta aportació coneixen tan bé o millor que el signant els trets distintius i vigorosos del model capitalista clàssic, a les societats avançades, en la versió que he denominat “moderna” del període central del segle XX: el treball “en cadena” de producció; la concentració de gran nombre de treballadors/es en “fàbriques” i centres productius que es basaven en la incorporació inicial de la matèria prima al procés productiu, el seu tractament progressiu  i l’acabament final dels béns de consum en una seqüència completa d’activitats; la centralitat del model retributiu basat en la “medició del temps” o dels “rendiments” de treball; l’afavoriment per mor de la concentració industrial dels agrupaments sindicals i mutualistes; la creació dels models d’Estat anomenat del “Benestar” (“Welfare State”) com a resposta del capitalisme enucleadora del conflicte social i obrer.... etc. Tot això és perfectament conegut, com és igualment conegut –i entrem ara en la temàtica que ens ocupa- que aquest model de relacions industrials es correspon històricament amb el període de creació, de desenvolupament i esponera de la disciplina que coneixem com a “Dret del Treball”. La “regulació” estatal de la normativa bàsica, mínima o de contingut necessari absolut, l’atribució de condicions laborals conglobades “més favorables” a la regulació estatal per l’empriu dels Convenis Col·lectius, la “localització”, amb supeditació a controls i autoritzacions de les instal·lacions productives, la “intervenció” de les modificacions o extincions contractuals substancials, la “negociació” de les relacions laborals amb forta presència dels organismes sindicals dotats de capacitat negocial; la responsabilització patronal per acomiadaments immotivats; i, per damunt de tot, la creació d’un sistema de Previsió Social reparador de l’atur i de la pèrdua de la capacitat de treball que brindava aixopluc indiscutible a la conflictivitat laboral, són presents per a tots els que s’interessin per aquesta comunicació.

      El que també deuen tenir present és que –amb sonades excepcions- tot aquest dispositiu experimenta un trasbalsament copernicà, fonamentalment per imperatiu de la submissió de les polítiques laborals, trasplantades a l’ordenament jurídic vigent a comptar sobretot de la intensa reforma de l’Estatut dels Treballadors produïda per la Llei 32/1984 –primera senyal- i de les inacabables reformes posteriors, a les exigències de tots conegudes de la nova praxis social –industrial, volem dir- que reclama la implantació progressiva de les tècniques de “desregulació”, “deslocalització”, “descentralització productiva”.....etc. que s’emparen de la necessitat, sacralitzada pels poders públics, pels mass media, per les associacions patronals.... i per les organitzacions sindicals “més representatives” entusiàsticament pujades al carro de les noves icones, de “millorar el nivell de competitivitat de les nostres empreses”. La paraula competitivat, idolatrada pel sistema ideològic imperant, només val com a celatge per als més ingenus o els més cínics: tothom sap que l’únic cost [variable] susceptible de ser reduït per fer més “competitiu” el producte es troba en la càrrega salarial. “Competitivat” vol dir reducció de costos, i reducció de costos vol dir doncs disminució dels assalariats [expulsió del mercat de treball] o reducció del pes relatiu del salari [via aminoració pura i dura, com a la indústria de l’automòbil, o via “absorció/compensació” que és una finesa del sistema jurídic ofrenada a la reducció del valor relatiu del salari]. D’augmentar el “nivell competitiu dels salaris” o d’incrementar “el nivell competitiu” de les nostres institucions de Protecció Social ningú no en parla.

      Hem transitat, a grat cient, del “Dret del Treball”, que era “modern” al “Dret Industrial”, que és “posmodern”. La disciplina es dirà el mateix en la classificació acadèmica <<ad usum>>, però els continguts han estat tergiversats del tot. Els més vells i respectats de la nostra disciplina –llegiu Romagnoli- no se’n fan cabals.

      Durant la major part del segle XX, en la fase del sistema capitalista que Zygmunt Bauman [“Temps líquid, Viure una època d’incertesa”, Carta Blanca 2007]  anomena <<sòlida>> “les xarxes concebudes i administrades per l’Estat o bé van ser construïdes deliberadament i segons un pla previ o bé van formar-se pel seu propi impuls a partir dels afanys constructius a gran escala característics de la modernitat. Són exemple de la primera categoria les institucions i la provisió de benestar (<<salaris socials>>), els serveis sanitaris gestionats o assistits per l’Estat, l’escola i l’habitatge, així com les lleis laborals que especificaven els drets i les obligacions mútues.... El principal exemple de la segona categoria era la solidaritat obrera, sindical i ocupacional que va arrelar i florir d’una manera <<natural>> a l’entorn relativament estable de la <<fàbrica fordista>>, un espai que resumia el context modern sòlid en què estava fixada la majoria dels que <<no tenien altre capital>>.- A la fàbrica <<fordista>>, el compromís amb la part oposada en les relacions laborals era mutu i a llarg termini, cosa que feia que les dues parts depenguessin l’una de l’altra, però alhora els permetia pensar i planificar per al futur, lligar-lo i invertir-hi. La <<fàbrica fordista>> era, per aquesta raó, un lloc d’agre conflicte, que de vegades esclatava en forma d’hostilitat oberta (atès que la perspectiva d’un compromís a llarg termini convertia la confrontació directa en una inversió raonable i en un sacrifici fructífer), però sempre bullia encara que ho fes d’amagat. I tanmateix la mateixa mena de fàbrica també era un recer segur que oferia confiança en el futur i permetia fer negociacions, assumir compromisos i cercar un model consensuat de cohabitació. Amb les seves trajectòries de progrés individual clarament definides, les rutines fatigoses però dotades d’una estabilitat reconfortant, el ritme lent dels canvis en la composició dels equips de treball, la utilitat de les habilitats adquirides durant un llarg període de temps, cosa que implicava que s’atribuïa un alt valor a l’experiència laboral acumulada, els riscos del mercat de treball es podien mantenir a distància, la incertesa es podia atenuar tot i que no es podia eliminar del tot.....”

      La llarga cita és útil per constatar com tots els valors de la fase sòlida s’han capgirat a disvalors o contravalors en l’actual fase líquida de la “posmodernitat”. L’estabilitat reconfortant no sols ha desaparegut sinó que és considerada una pesta negadora dels valors de la “Formació Permanent” i de la ductilitat o transformisme crònic (que implica canviar freqüentment de treball i es disfressa amb el genial apel·latiu, vegis el Conveni d’Hostaleria de les Illes Balears, de “versatilitat”). El ritme lent dels canvis en la composició dels equips de treball està considerat no menys apestós en aquesta era frenètica de canvis al preu que sigui: avui s’imposen els equips multidisciplinars i esponjosos al pur contacte. El treballador que presumeixi d’habilitats adquirides durant un llarg període de temps serà immediatament despatxat per ser un carcamal anacrònic. D’igual manera, l’experiència laboral acumulada no sols no és retribuïda, degut a la sublimació del complement d’antiguitat, com a mal menor, en conceptes retributius exòtics, sinó que és considerada un signe d’encrostonament arnat del tot.

      La moda és ara invocar les capacitats d’adaptació com a àlias del derrocament peça per peça del sistema de garanties laborals, altrament dit flebilització. El sistema de poder industrial que guaita en les formes “posmodernes” de producció està composat de tres elements: reinvenció discontínua de les institucions, especialització flexible de la producció i concentració sense centralització del poder [Richard Sennet : “La corrosión del caràcter”, Anagrama 2004]. Com explica aquest autor, la pedra angular de les ultramodernes pràctiques de direcció d’Empresa és la creença que les xarxes flexibles són més obertes que les jerarquies piramidals –com ho eren a la llarga etapa fordista- a una reinvenció radical. En xarxa, la unió entre nòduls és més flexible: es pot separar, al menys teòricament, una part sense destruir les altres. El sistema és fragmentari i aquí rau l’oportunitat de intervenir i modificar-lo constantment: la seva pròpia incoherència ho reclama. L’especialització flexible convé al treball manipulat amb ordinadors, car l’empresa ocupa el mercat amb caràcter temporer, més que permanent, adaptant-se a la curta vida dels productes corrents. Michael Piore y Charles Sabel en el treball “The Second Industrial Divide” il·lustren perfectament el mecanisme quan sentencien que es tracta “d’una estratègia d’innovació permanent: adaptació al canvi continu més que un esforç per controlar-lo”. Aquesta reinvenció contínua és deguda al “buidament” de la fàbrica tradicional inspirat per la dinàmica dels nous consumidors, suggestionats comercialment per la novetat de les “marques” tan mudables i fugisseres com els productes que les encarnen i, per tant, com les instal·lacions productives susceptibles d’alimentar aquest desori. L’imperatiu de les “marques” és indestriable del “buidat” de les empreses grans: elles mantenen el control de la marca però canvien constantment de “cossos de ball” [brinda un exemple acabat el cas actual de la “marca” El Caserío, nascuda a Menorca, amb deslocalització cap als Països Baixos de la producció per part de la multinacional Kraft] mitjançant les subcontractacions i externalitzacions de les parts diferenciades del procés, abaratant els costos mercè a una especialització que es veuria dificultada per l’encarcarament d’un gran centre industrial, i finalment produint la composició del producte/marca tal i com convé a un mercat que peca d’un transformisme malaltís. Aquesta fórmula productiva de la “posmodernidad” reclama doncs la concentració de poder sense centralització de la producció. Bennet harrison [“Lean and Mean”], al qual es deuen estudis molt importants en torn de la qüestió, escriu que “en aquests casos el poder jeràrquic roman incommovible: l’empresa gran manté el control, els traspassa els descensos en el cicle comercial a les empreses subsidiàries que en depenen i els productes que han fracassat als socis més dèbils que són els premuts, però les “illes de treball” queden a l’abast de la península de poder”. Com un efecte indirecte, i per aquí és per on alguns autors guaiten les possibilitats de reorientar el sistema, el personal de categoria inferior passa a tenir més control sobre les seves activitats, la qual cosa no succeïa en una <<demodé>> estructura fortament burocratitzada, impregnada de més còrpora institucional. La contrapartida d’aquest major flexibilitat és que normalment opera amb horari flexible, i tal volta en el propi domicili del productor o tramitador.  Aquest horari flexible pot semblar a primer cop de vista una alliberació de les rutines abassegadores dels horaris fabrils, però és un miratge: promet més llibertat, sobre tot per a les dones amb càrregues familiars, i a canvi està sotmès a un nou entramat de controls –controls intranet, <<on line>>, informàtics, electrònics- que suposen una falsa llibertat. L’horari flexible res té a veure amb un calendari de vacàncies que permet conèixer exactament les etapes de lleure, sinó que promet una intervenció constant de la instància directiva sobre el temps lliure, que és tot el contrari.         

       Els directors d’empresa recorren a programes de software que estandarditzen els procediments operatius (SIMS). Utilitzant aquests programes fins i tot en una empresa molt gran és possible examinar al mateix temps totes les cèl·lules de treball i evitar la duplicació o la ineficiència. Això no seria nociu, però la mateixa operativa permetrà avaluar amb automatismes de gestió “eficient” [una altra icona de la nomenclatura dominant] quin personal “convindria” retallar en una oportuna fusió d’empreses. Per tècniques de Delayering [“reducció de capes”] el menor nombre de directius exerceix el màxim nivell de control sobre el major nombre d’empleats, i aquesta es la base orgànica de l’artificiositat en la reducció dels llocs de treball, contemplada invariablement com la “optimització” del sistema. Per altra part, com ja hem vist, l’estandardització del software com a criteri operatiu permet a l’empresa realment gran en el mercat aquell “buidament” del teixit industrial, segmentat, repartit i subcontractat en el “cos de ball” de les empreses dependents, a les quals s’endossen tant el descens en el cicle comercial com el cost social del descens en forma de reduccions o eliminacions del planter de treballadors. Com és evident, aquest entrecreuament de l’activitat productiva condueix a conflictes constants de caracterització dels casos freqüents de “cessió il·legal”, tal volta més freqüents del que suggereix l’estadística judicial.

       Com apunta el text de presentació de les Jornades, l’esvaïment de la “societat civil” [de la qual han estat capdavanters clàssics en l’època “moderna” del Dret Social els Sindicats obrers] en la “societat política”, fenomen associat a la robotització + informàtica, ha conduït a la il·lusió de que tots els mecanismes de producció i de control social són “interns” al capital i a l’Estat capitalista: d’aquesta manera ja no farien falta “poders externs”, nascuts de la societat civil, és a dir Sindicats, als quals donar joc en els mecanismes de negociació entre capital i treball. D’ací es desprèn –naturalment- que els teòrics de la visió “posmoderna” del Dret del Treball pugnen per arrabassar als Sindicats el seu paper tradicional en la definició de les condicions contractuals i les condicions de treball, postulant una “recontractualització” de la relació que estaria fonamentada en la “capacitat” recíproca de fixar les condicions del contracte entre l’empresari “individual/lliure” i el treballador “individual/lliure”. També son tècniques innates del Dret del Treball “posmodern” l’exclusió –cada cop més freqüent- de nivells directius entre els empleats afectats per l’àmbit personal dels convenis col·lectius; l’arbitrisme –consentit per una part significativa de la Jurisprudència- en l’atribució individualitzada i selectiva –o la negació, en la seva contrafaisó- dels anomenats “bonus” anuals determinables en funció de criteris empresarials estrictament considerats [de productivitat general + sectorial/grupal + individual], impenetrables a l’escrutini o sanció judicial; l’exclusió per via d’acord individual o grupal –igualment tolerada per certa orientació doctrinal- de condicions genèriques pactades en els convenis col·lectius; o la desnaturalització de la funció tradicional, ortonòmica, del propi conveni col·lectiu, el qual –en l’òptica “posmoderna”- es considera vulnerable per qualsevol mena de “pactes” atípics consensuats a tota escala i nivell en detriment del valor normatiu dels propis convenis. Se suma a una tal desnaturalització de l’eficàcia del conveni col·lectiu la construcció doctrinal i jurisprudencial –absolutament deletèria pel que fa a la “respectabilitat” del conveni “clàssic”- que atribueix de fet igual valor als “convenis no estatutaris” que als “estatutaris”, sobre la base d’una interpretació ultramoderna d’un principi inspirador, és a dir l’article 37.1 de la Constitució, que –tot sigui dit sense embuts- es pot identificar com la carta de naturalesa del Dret del Treball “posmodern”, i la bomba de rellotgeria del sindicalisme, quan estableix una diferenciació, letal per a la negociació col·lectiva “estatutària”, entre el dret toral a la negociació col·lectiva de caràcter difós i el dret a la força vinculant dels convenis col·lectius, entesa com un subproducte o emanació específica, però no central, del propi dret a la negociació.  Aquí no se sap si el constituent era conscient de que aquesta dicotomia seria utilitzada de fet com un instrument devastador en contra de l’eficàcia de la negociació canònica. De fet, els cànons de negociació s’han traspassat als acords informals, <<sui generis>>, extravagants, d’impossible identificació <<a priori>> [no es publiquen en els butlletins oficials] i de més fàcil manipulació per a conveniències espúries que un conveni col·lectiu típic o canònic, normatiu, “estatutari”. No és el mateix derivar l’eficàcia de les condicions pactades dels principis generals propis de les obligacions contractuals –per la qual cosa hem de recórrer a manlleus de la legislació civil no especialitzada-, que derivar-la del valor “normatiu” d’un conveni típic, fluint com a font clàssica, característica i específica del Dret Laboral segons l’article 3.1.b) de l’Estatut dels Treballadors. Una conquesta sense pal·liatiu de les inspiracions “posmodernes” de la nostra disciplina.

       Aquí es topa, per definició, amb una de les aspiracions més pregones del Dret del Treball “posmodern”, que és –paradoxalment- l’aspiració a l’autodestrucció del cos normatiu especialitzat edificat majorment per la disciplina durant la cinquantena d’anys que cursen dels anys ’30 als anys ’80 del segle XX. Amb anterioritat, de fet el Dret del Treball era “premodern” però aspirava a la modernitat. Cap als anys ’90 del segle XX l’edifici del Dret Social “modern” comença a clivellar significativament, amb tendència a la “posmodernitat”.  Aquesta tendència implica el desori d’aprimar tant intensament com es pugui els àmbits del “dret necessari absolut”, definit per normes estatals insalvables, per tal de convertir l’esfera compacta del dret necessari en una nebulosa variable de “dret relatiu” exposada a les “fazañas y albedríos” de la negociació col·lectiva [quasi no cal recordar els casos més significatius: l’evaporació dels mínims de retribució del complement d’antiguitat, concepte que va esborrant progressivament la negociació; la facultació per a definir els àmbits de duració màxima dels contractes precaris, àmbits que va eixamplant ineluctablement la negociació; el lliurament a la negociació de la valoració de les hores extres, el qual freqüentment queda assimilat al valor de l’hora ordinària; l’encàrrec als negociadors d’establir la definició de grups i categories professionals, de facto transportades a conceptes més propis de la mecànica quàntica quan examina aquelles categories o esferes físiques que presenten el seu centre a tot arreu i la seva circumferència en part ninguna..... i tants d’altres exemples que es podrien posar].

         De fet, es pot constatar que les capacitats normatives –predictives- del Dret del Treball “postmodern” es desconfiguren mitjançant quatre mecanismes que són en aparença incoherents però que responen a una dinàmica profunda de “desregulació” convergent: a) acudint al manlleu cada cop més freqüent de tòpics jurídics i tècniques instrumentals pròpies de la regulació civil; b) substituint la regulació heteronòmica que comporta la definició estatal de “mínims absoluts de dret necessari” per una apel·lació oracular i formulària del “dret” dels agents socials a autoregular-se i a relativitzar el Dret mercè a l’autonomia col·lectiva; c) tot i així aquesta “autonomia” resulta dinamitada per la pròpia llei a través de la institució cada cop més permissiva de les “desvinculacions” dels convenis col·lectius degudes a criteris de “patiment” de “l‘estabilitat econòmica” de l’article 82.2 de l’Estatut, i també per mor de les traves que la negociació estatutària imposa com a negació de la capacitat de negociació dels àmbits inferiors per a determinades matèries “vetades” des dels àmbits superiors per efecte de l’article 84-segon paràgraf; d) i per arrodonir la jugada, esquitllant la plena virtualitat als convenis col·lectius formals per via d’atorgar màxima efectivitat a la negociació col·lectiva “no estatutària”.

           El progressiu esvaïment del paper clàssic desenvolupat per les formacions sindicals en l’època “moderna” del Dret del Treball, la desaparició radical del model fordista de producció, que creava espais d’aglutinació en els interessos obrers definits per criteris espacials de proximitat, avui en dia substituïts per “valors” de la diferenciació/individualització afaiçonada per la manipulació d’un utillatge informàtic de significació virtual o [no]espacial, i en definitiva la configuració del nou model de treball “en xarxa” discontínua han contribuït a l’emmascarament de la consciència de supeditació al sistema, a la magnificació de la utilització informàtica i a la considerable alienació creada i exalçada per la nova mitificació ensopida d’aquest instrumental telemàtic, deguda també a que la “nova tecnologia” és invasiva de l’àmbit individual i familiar de forma indiscriminada, la qual cosa permet il·lusionar-se per la “llibertat” de treballar en condicions d’autorealització brindada per les noves tecnologies, les quals per altra part no paren de ser glorificades com a instruments alliberadors i formatius per part dels poders públics i dels agents socials, inclosos naturalment els Sindicats per la via –lucrativa- del cursos de formació. La “formació” ha passat a ser ideologia, una salutífera panacea universal en la mentalitat de la classe política, la qual ideologia menysprea que l’increment del treball informàtic, “en xarxa”, contribueix inexorablement a la deslocalització del sistema productiu i a l’emigració del capital a la recerca de “mercats” de treballadors igualment susceptibles d’una formació informàtica elemental però àvids de capturar salaris sensiblement inferiors als de l’exèrcit, ara sí, de reserva europeu. Tan mateix, aquell component mític ha fet que el “treballador nou”, cregut possiblement que es constitueix com un nou Prometeu, quan més aviat l’afaiçonen com una nova criatura de Frankestein, això sí informàticament encunyada, ha passat a absorbir una identificació tan intensa amb el sistema que s’ha convertit en l´“esclau submís” del qual parla Vicente Romano a “La formación de la mentalidad sumisa”. El nou univers de la informació té un poder unificador desconegut fins a hores d’ara, i es pot dir que la forma del nou sistema imperant [“societat de la informació”], amb les llurs noves relacions funcionals és la forma acabada del capital mundial que es “deslocalitza”, és a dir no precisa de lloc determinat [la fàbrica, la unitat productiva] per exercir la seva funció de comandament il·limitat de mercaderies. El comandament fins i tot s’immaterialitza: habita a la memòria dels cervells electrònics i circula a velocitat de “temps real” en els circuits informàtics. El capital es desplaça “en temps real” i les seves resistències viatgen amb tracció a sang, pel fet que la globalització abandona a la indiferència el món de les relacions de sentit, de les formes de vida que com hem vist suara es transformen pausadament i no contraresten la capacitat instantània del que fan empriu i abús les relacions econòmiques. Per això, confiada tota l’efectivitat de les relacions a un món dominat per la Informàtica, i atesa la distinta capacitat de mobilització del capital i de les relacions de sentit [socials, polítiques, institucionals, sindicals.....] passa que les úniques diferències compatibles amb el sistema informàtic no són de sentit, sinó funcionals i estereotipades, fixades en uns rols o uns segments de rol que no tenen ni poden tenir més autonomia que la d’una baula perduda en una cadena infinita. La tecnologia informàtica encadena l’home rebel de Camus perquè encadena inexorablement els seus mitjans [com va dir a l’home rebel el propi Camus: “¿qui justifica els fins? el pensament històric deixa aquesta qüestió pendent, i la rebel·lió respon: els mitjans”] i així possibilita l’aproximació a la condició del ciutadà submís descrit per Vicente Romano.

        En la relació laboral quotidiana aquest fenomen es concreta en una doble vessant: a) en la capacitat d’increment del control empresarial sobre el temps lliure del treballador, que cada cop disposa d’un àmbit de llibertat personal –exempció de la càrrega anímica de treball- més restringit, parlant sobre tot dels treballadors gestors de negoci, mitjancers, venedors o instal·ladors, deguda a la invasió d’instruccions patronals fora de l’horari de treball estricte; b) en la contrapartida natural que implica la utilització de les noves tecnologies presents al lloc de treball amb finalitats particulars, que poden afectar a la intimitat personal però també a extralimitacions <<non sanctes>>. Qualsevol expert familiaritzat en la temàtica de les noves tecnologies laborals comprova l’extraordinari increment de mesures disciplinàries arrencant de la utilització reglada –tothom és conscient de la transcendental sentència del Tribunal Suprem, Sala Quarta, de 26 de setembre de 2007-, inconsentida, o tal volta maliciosament tolerada, que avui dia forma part de l’inventari major de les causes disciplinàries davant els Tribunals Socials. Aquesta és la cara fosca i aflictiva del “posmodernisme” en l’àmbit de les nostres relacions laborals.

       Finalitzaré reflexionant amb Perry Anderson [“Los orígenes de la posmodernidad”, Anagrama 1998] que el  triomf universal del capital significa alguna cosa més que una simple desfeta de les forces que antany se li oposaren. El més profund que representa és la cancel·lació de les alternatives polítiques. La modernitat va tocar a la seva fi, com va observar Jameson, quan perdé tots els seus antònims, car la possibilitat d’altres ordres socials era condició essencial i horitzó de la finida modernitat. Esvaïda aquesta possibilitat, sorgeix quelcom així com l’actual posmodernitat o moment de la veritat (Lyotard]. ¿Com resumir doncs allò que és “posmodern”?  Comparada amb la modernitat, la posmodernitat ha sorgit de la constel·lació d’un ordre dominant desclassat, una tecnologia mediatitzada i una política monocroma. En el terreny laboral la crisis de valors, sobre tot a comptar de la dècada dels ’80 ha suposat l’aclaparament sense remissió  de la classe obrera a les regions centrals [thatcherisme, reaganisme et allii, no pocs socialdemòcrates incontinenti], la claudicació de les organitzacions sindicals (ítem més), el trasllat de plantilles senceres a les regions perifèriques aleshores de baixos nivells salarials, el desplaçament de les inversions cap als mercats de serveis i de comunicacions, l’expansió de la despesa militar i securitària (amb nous jaciments d’ocupació lligats a la mania de la “seguretat”) i –finalment- la conseqüència desastrosa que ara s’ha desvetllat amb tota la seva cruesa: la substitució dels criteris de productivitat per icones de suposada “eficiència competitiva” de la inversió, és a dir l’estimulació del pes relatiu catastròfic de l’especulació financera a les expenses de la producció innovadora. Tots aquests elements, ja deteriorats, del posmodernisme poden constituir la seva il·luminació efímera com una moda cultural i social del capitalisme tardà, tan efímera com el simulacre de baudrillard.

        Palma, 10 de gener de 2009